Diumenge 24 Juliol 2011; apa va !! ningú entrena ?

Valgui la redundància, i sense deixa de costat la paraula entrenament, estem predestinats al llarg de la nostra vida ciclista, a repetir assíduament, o a sentir, aquesta que diu ... jo no entreno, aquesta setmana he entrenat poc, no he tingut temps de entrenar, fa tres mesos que no entreno, etc, etc, etc, i que mes, si al cap i a la fi, que mes dóna, el privilegi del entrenament en bicicleta, tal i com alguns de nosaltres ens dediquem, esta predestinat a uns quants deus del Olimpo, que gracies al temps que disposen poden tenir la sort, de poder sortir a entrenar i per aquesta raó, els diumenges, existeixen diferencies entre nosaltres, per mes que alguns adoptin la estratègia de ser un superheroi, per que vaig davant de tothom i no surto de casa, au va !!
Amb aquest entrant he volgut deixa clar algunes coses referents als principis humans, mes que res, de la eterna majoria de les persones, o sigui la "puta mania de preguntar sempre el mateix", però, semble que com algunes altres coses que no tenen cabuda, aquesta, si que en te, i costarà de sortir del argot ciclista, per a mi, que es quedi i no marxi, el per que ... fàcil, te morbositat, i això als temps que corren, es ben acceptat.

Quan vaig arribar a pues-to, desprès de tenir un retràs, per culpa del coixí de anar a dormir, vaig trobar un grup de ciclistes, amics per suposat, però d'un alt nivell, que predestinava que patiria abans de temps, aquest, amb formes i siluetes fetes per aquest esport i foses amb el quadre de la bici, formant la perfecció, em deixava caure un grup de saliva cap als budells, o sigui un GLUPS que em tenia mig acollonit, i mes, quan intentava buscar entre la multitud, algú que sigues com a mínim del meu estat físic, com aquell que ara es farta de buscar feina, no vaig trobar a ningú amb les característiques, per al menys tenir una mica de contacte a la part de darrera, que es la que últimament em vaig agafant lloc quan sortim. Sense tenir gaire idees de per on podria anar la sortida, em vaig encomanar als deus, i si mes no, sabia que gracies a la meva raça, costaria molt doblegar-me.
Santa Cristina d'Aro, testimoni des de fa temps de les nostres sortides, va ser el punt de començament, amb un enganyós carrilet, que feia que el grup, com sempre s'estires i contant com a màxim en fila de tres, iniciarem uns del ritus que de segur, tothom ho deu fer, hi es parlar amb els companys al començament, de coses en general, abans de donar-nos tots el pals possibles a la sortida. Un carrilet enganyós, per que va durar molt poc, ja que ràpidament, el senyor Pipo, amb ganes de gresca, des de el darrere, com es habitual en ell, va cridar un "a la dreta", que ens va posar les piles ven aviat. Pujadeta va vaixadeta ve, ens varem encarar per el carril, no mes de dos kilòmetres però alternant totes las putas pujades i baixades del carril, amb aquest escalfament, us ho ven asseguro, que varem fer poder, el millor escalfament de fa unes quantes dècades, ja que de segur que gracies al meu ritme i al d'en Xavi Gonzalez, que va molt be per aquestes condicions, no ens varem passar de rosque al principi de la sortida i es de agrair, per que desprès tots els excessos passen factura.
No tinc gaires ganes de entrar en polèmiques, però ... us he de dir que el senyor Pipo es va portar a uns nous corriols, "vellos pero bestias" aquest, enterrats a les entranyes del carrilet, molt a la vora de aquest, però possiblement amagats a les possibilitats del globero del carrilet (disculpin); ens va portar a posteriors relats, podríem dir ... Malastruc, tothom ho sap el que vol dir, i sense voler profunditzar amb el tema, vaig poder veure com Pipo va mantenir una discussió amb el personatge en funció, i desprès de uns minuts, Pipo es va estrallar contra un arbre. Es clar, vaig pensar, ja esta, una altre vegada, la historia es repeteix, però aquesta vegada ... i una merda el Malastruc, aquest en Pipo que semble que te 15 anys i es va llançar per una baixada tècnica, seca i amb revolt sense peralte inclòs, que va fer que la roda del davant digues que ja era hora de que algú passes per davant seu, el escollit, el senyor Pipo, que amb el cos que ha construït a la vora dels anys, ho va pagar amb un petit arbre, que ha dies d'avui encarà te les lletres de escoleta del mallot gravades al seu tronc. Per tant, aquesta vegada, deixarem que sigui el cap del senyor Pipo el culpable de l'hòstia que es va cardar. Per cert, el senyor Mont fa ser el que va fer la tasca de Notari, ja que quan tothom, després de veure l'hòstia del senyor Pipo, baixava de la bici a peu, aquest fa reafirma que la baixada era complicada, i se la va fotre al mateix lloc que el nostre pecident. Je, je, je, si es que som com nens !!! (de aquí l'escoleta, es clar). Sense mes imprevists, encarem el carril i dirigim el exercit fins una pujada que hi queda a vora del llac dels cisnes, es clar, no sabeu on es, lògic, aquest es un lloc, o millor dit, peazo bujero, on acumulen una quantitat de aigua brutal i nosaltres li diem aixis, esta a prop del carril a ma dreta, abans de pujar la pujada de l'elou, quicir, ande iva ... um ... pos eso, una vegada aprop el furat d'aigua, encarem una pujadeta fins arribar a prop de la carretera de Panedes, i des de allà, varem anar fent i fent kilòmetres. La veritat que en el dia d'avui, el temps acompanyava, com últimament, per desgracia de molts, per anar en bici, fa un temps de conya, no axis per la feina, que hi farem. El ambient, molt guapo, el senyor Marc Garcia, a vegades, tenia principis de atacs de frikindance, ja que de cop i volta, sortia amb la cançó del estiu i es marcava, un ball al cim de la bici, també tinc que dir que jo el seguia, es lo que hay !! ens ho estàvem passant molt i molt be, fent bromes i tal i tal, fins que arribarem a una pujadeta, maden in Pipo, que va fer que ens posesim tots les piles, ara mateix quasi-be ni men recordo on collons petava, per que vaig tenir que tirar de les reserves de grasses per afrontar amb garanties la pujada. Aquesta ens va portar aprop, crec que del Poblat Ibèric de Cassa i des de allà, varem anar a buscar una baixada que ens porta a prop la pujada de pista que hi va petar a els Metges, una altre desgast de grasses importants, per que amb la pila de kilòmetres que portàvem, els que mai entrenen varen començar a tirar com a boixos, i començarem a tenir les primeres trencades del escamot, per una banda, el Inox, Xavi Gonzalez i Xavi Conchillo, el senyor Mont i el senyor Pipo, varen trencant la pauta de passejada que portàvem, atacant vil ment al grup, nostre Marc García, va començar a patir el mal d'alçada, per dir alguna cosa, i se li va treure fins las ganes de cantar o ballar, i que dir d'en Xavi Gimeno, res ... ell i jo, amb un ritme forjat amb un pacte de senyors, arribarem a dalt, demanant el temps, aixo si, tampoc ens varen deixar tant, que també entrenem, menys però també entrenem.
Des de allà fins Puig d'Arques i baixada que te crio, per un munt de corriols pedregosos, fins arribar a la Bisbal, si me saltat tot el tros, llarg de collons per que si no acabaria el pròxim any, he de dir, que un espectacle total, un recorregut molt guapo, aixo si, amb molta dificultat tècnica i possiblement alguna part perillosa, però acollonanta. Amb això, ens plantem aprop de la Bisbal, i comencem a pujar una altre vagada però, per la part paral·lela a la carretera de la ganga que ens porta fins a dalt de la pujada de la ganga. Des de allà fins Calonge, pujada de Sant Marc a Platja d'Aro i cap a casa. Joder !! sortida de 70 kilòmetres i unes 4:30 hores de "pedalada", hay queda eso, que per anar uns quants que no entrenen no esta res malament.
He de dir, que me he saltat la mitat del recorregut, per que francament, portava una santa hòstia a sobre, que no me aguantava, em vaig quedar sense aigua i els maricons dels meus companys no em varen ni oferir, aixo es el que passa per anar han tan de pro, je, je, je.
Aquest diumenge mes encarà, edemes, ja ha vingut en Pep, que ha estat entrenant a Le France, si, uns entrenaments especials, no se de que van, però es veu que es d'alguna cosa referent a convidar el esforç del moment sense perdre carbohidrats, una novetat !! (carro de palomitas).
Be, no trec mes temps, millor dit si em deixes dos segons et diré, que estic preparant una entrevista sobre un gran campió, ja retirat, que es diu, Pere Carrera, ara es dedica a unes altres coses, esta ficat al senat, i li agrada parlar molt i molt sobre assumptes relacionats sobre el ciclisme, però ... primer li farem la entrevista i un altre dia el presento, gracies.
Una abraçada.

Pd.- avui només surto jo a la foto, els que hi varen estar a la sortida, ja tenen una idea de per que, ale agur.