Diumenge 31 de Juliol, en ocasions veig morts ...

Si no fos per que realment surt a la foto, podríem dir que, en ocasions veig morts ... amb bicicleta, semble que ve d'un altre mont, el senyor de la esquerra de la fotografia, agenollat, al que ja anomenem "barrufet"(no ho prenguis malament), als indrets de l'escoleta, ens va porta una "grata" sorpresa, al comprovar que es mostrava, mes que apta per acompanyar a la flor i nata del grup, fregant nivells de pike escandalosos, ens va portar moments a la sortida, molt i molt guapos, donant un punt de nivell, gracies al estat de forma del individuo, que molt gustosament, ens va dir, que SI entrenava i li agradava molt picar-se sanament, passant axis la prova com a nou amic escoletero. Mostrant la seva aparició en aquest principi de relat, com a forma de presentació a tots vosaltres, el senyor Xevi Comas, ja a pedalejat amb l'escoleta mostrant les seves aptituds i els pocs defectes que li acompanyen, benvingut amic i ... preparat, je, je, je.

Un Diumenge diferent; un altre punt de sortida ... Castell d'Aro, i a mes, gent nova a la sortida. Com es pot veure a la foto, en aquesta ocasió onze ciclistes, com si de un equip de futbol es tractes (la foto axis ho sembla), ens varem endinsar amb un partit de kilòmetres, que a la fi, al menys a mi, em varem passar mes que factura, demanant l'hora i alguna cosa mes, que no ve al cas.
Un parell d'Esteves con el senyor Mazas i en Sergi Esteve, es varen digna a presentar-se al lloc de inici, amb grata sorpresa per tots nosaltres, la bona gent sempre es benvinguda, edemes tornava a repetir el nostre amic Clemente, que encarà que es queixi a vegades el tiu esta que ti cagues, de forma es clar. El senyor Santi i el senyor Manel, no habituals a las últimes sortides, inflaren una mica mes el gran escamot, completant amb Pipo, J.Mont, Xavi i Àngel un grupet molt i molt maco. Per cert jo també hi era.
A Castell d'Aro, es de norma que si comences el recorregut per la muntanya del Mas Nou, et toca puja, i axis ho varem fer per un corriol, molt guapo, que puja a dalt de la muntanya, per la part de Plaja d'Aro, direcció a Sant Marc. Be la pujada una mica tècnica, va començar a fer brotar una mica la suor, ja que el temps que ens acompanyava, era molt humit i sense presencia d'en Lorenzo (Sol).
Avui no tinc gaires ganes de explicar exactament la sortida, per que per aixo estan els gps, us explicaré unes quantes anècdotes personals, a les que vaig tenir el plaer de ser present.
A la pujada dels Mongos, clàssica pujada, que de segur, la tens que haver pujat alguna vegada, vaig tenir el plaer de comprovar, les primeres tomes de contacte amb el grup. Sempre intento començar a pujar un dels primers, sembla que me agrada veure com em passant, quan vaig mirant als costats, em venen records de quan anava amb la família en tren, i veia passar les coses tant i tant depresa, nomes em faltava dir adéu, si axis vaig veure com un a un, anaven passant.
Adeu, adeu, be, vaig tenir que sacrificar mes d'un cantutxo abans d'arribar a dalt, fent un esforç, per recuperar la ventat-ge que el grup havia agafat, una pujada que normalment es fa en uns 2o minuts (normalmentttttttt pros), pos eso, es fa llarga, i es clar, els nanos varen començar a marcar territori, fins a dalt, i ¡equelicuá! la primera pallissa estava ja a les meves carns. El senyor Mazas va tenir la primera punxada del dia, no ho poso aquí per recriminar-li però si per que fagi cas als seus companys i vagi gastant algun caleret en tubeless, ok? ;). Desprès de tot això uns quans kilometres mes endavant iniciarem alguna que altre baixada, acaben en orgasme al corriol d'en Manel, on alguns dels integrants no havien tingut el plaer encara de desvirgar-se com deu mana. Ha buscar aigua a la Font Picant, on vaig tenir el plaer de pujar a una Ktm doble, que en va posar les dents llargues, però tindré que esperar anar al dentista, el pròxim any si tot segueix com cal, per que encarà tinc una caries mal curada, i fins que no ho reparem ... en fin.
La gent estava mes que integrada en la sortida i es notava que edemes d'anar sobrats, estaven passant una bona estona de btt.
Una vegada amb bidons plens, varem tirar cap al Puig dels Lladres, gran pujada per acabar de perdre el fil del tanga, ja que la pressió de la pujada, segons els ritmes, fa que augmenti la musculació fins a nivells estratosfèrics, be no fa falta que digui que peta la goma, no??
Allà es on em vaig donar compte que estic realment molt i molt enrere encara d'aquesta colla de ... amics, com sempre, encaro la pujada, dels primers, aquesta vagada el senyor Mont inicia el atac, o mes ben dit, comença a pujar, jo aguanto els primer 500 metres, a partit d'allà en vaig farta de acomiadar-me dels amics, un darrera d'altre vaig anar perdent alguns, però encarà em quedaven cartutxos al cinto i vaig començar a tirar de les reserves de grasses acumulades durant tot el hivern, vaig recuperar terreny i em vaig posar com a uns 10 metres del grup, abans de que comences la segona part de pujada, en aquells moments vaig quedar flipat, l'home de blau, venia des de el darrera, el senyor Xavi, pedalant com si la vida li anés aquell dia a dir adéu, en va passar pel costat esquerra, on normalment son les finestres del tren, be, vaig quedar amb el nas al vidre i les mans posades al costat, vaig quedar paralitzat amb tanta potencia, semblava un indi d'aquells que corria mes que el tren, l'hòstia tu, anava arrancant adhesius al pas dels ciclistes i aquest sense reacció quedaven pregnants de la situació, collons com esta el tiu !!!!
Si, si, això en va pussar a cent i matxacant el 47 (sabatilles) vaig començar a traspassar límits que feia temps que no tocava, quasi-ve agafant al grup perseguidor, fotent cada fufarada que ni el vent estaria en condicions de superarem. Es clar, vaig drrar menys que un caramel a la porta del col·legi, vaig començar a perdre cartutxos, fins que el cinte em va quedar vuit, i a mes, vaig veure com el gran Barrufet es perdia al horitzó, a la merda!!!! collons amb el tio, molt be Xavi, gran forma la teva.
Be, no tinc que dir que a partir d'aquí vaig començar a perdré oli com un mariquilla, per a súmmum (cagate), el senyor Pipo ens va portar anar a buscar el corriolet del Moli que enllaça amb el gran Vietnam, aprop de Llagostera, be, no puc explicar gaire per que el únic que vaig veure es el cul d'en Clemente, que molt gustos, va tenir el plaer d'acompanyar-me, tot el tros.
Vaig arribar a dalt com vaig poder, i allà varem fer aquesta foto tant i tant maca, he de dir, que aquí precisament el senyor Santi aliàs Mosso, va dir que seria l'ultima pujada que faria al recorregut, mostrant també que estava com jo ...
Tots del primer al últim, crec que varem tenir una sortida molt i molt xula, edemes destacar el conjunt i el be que ho varem passar.
He de dir que al principi de la sortida, en Pep i en Xavi Gimeno, varen tenir la delicadesa de vindré acomiadar-nos a la estació, en Xavi va preferir anar a Marineland en comptes de sortir amb nosaltres, i en Pep ... be en Pen va intentar muntar una bicicleta durant tot el dissabte però no va tenir sort. De vent segur que aquest Diumenge estaran tots dos amb nosaltres.

Jas ta.

A10.