La sortida es presentava, si mes no, amb previsions preocupants per part de la televisió, amb els seus parts meteorològics, que mes que encerta, fan que la gent es quedí a casa, per la por que li carda'n al cos. L´escoleta, per la seva part, des de el centre meteorològic de Castell d'Aro, amb un got d'aigua i un termòmetre, treia el dia abans, dissabte, la predicció perfectament encertada, i com el escoleteros, sabem que ens equivoquem poc, es varen presentar a las 9:00 am a la gasolinera de Santa Cristina, quasi be en pilotes, increïble !! qui diria que tenia que carda un temps que espantava !!. Be, a la sortida, 9 escoleteros, Angel, Xavi Conchillo, Jordi Lopez, Pipo, Jordi Mont, Pep Ribas, Xavi, un Amic y Nava, tot decidit per anar a fer uns 80 kilòmetres, que desprès es quedarien en 67 i no mes per alguns, ja que el pelotón es va anar trencant, conforme anava passant el temps, ja sigui, per que un tenia que anar a dinar a tal lloc, el altre li tenia por a la dona, un es tenia que anar a depilar i un sobre tot un, ja havia acabat amb totes les provisions dels participants de la sortida, ja que semblava que arrossegava mes gana que un gat que esta al carrer i això que aquest gats estan ben grossos, per que passen menys gana que qualsevol alimentat a força de pinsos !! Total, que dels nou barem quedar quatre, però això es una altre historia, que explicaré mes endavant.
Sortint de la gasolinera varem encarar la pujada de l´església, que de bon començament i sense escalfar, te posa las cames a lloc i te verifica el cul al seient. Es respirava un ambient molt maco, tots parlaven eufòrica ment fins al minut cinc, si minut, i no kilòmetre, per que aquest va ser el temps que varem estar parlant, ja que després de pujar a un ritme, diguessin, bo, no mes es sentien las bufara-des dels que pujaven direcció a Mas Nou, amb unes quantes rampes que te fan posar "caxondo". Una vegada a dalt de Mas Nou, varem baixar per la ruta del Cèsar però amb una variant escoletera, dita "la niña del Cesar", aquesta baixar-la esta molt bé, però com el seu nom diu, si la pujada del Cèsar se las porta, la variant, que es la "niña" no vegis, pujar-la "mola que te cagas" això te cagàs però ben cagat, això si, fet a un ritme considerat, es clar, com tot, es pot pujar, però si incrementàs un pel la teva projecció ciclista, "las cagao". Be, amb aquesta baixada, arribem a creuar la carretera de Romanya, per la part on comença a pujar la carretera. Una paradeta per fer veure als escoleteros que la sortida no seria per parvularis, i la gran noticia, pujarem la pujada del "gran avortament", el nom, no es precisament el mes idoni, per que podria ferir a qualsevol persona identificada amb el tema, des de aquí disculpin, però es que aquesta pujadeta, es així, tot lo que duus tindré tu fa treure, la mare que la va parir, be, una vegada pujant, tothom la va encarar com va poder, i una vegada a dalt, fins pràcticament Puig d'Arques, sense arribar, passant per uns corriols molt macos que donant a Sant Cebrià dels Alls, des de allà, varem baixar fins agafar la carretera de la ganga, on hi teníem previst el primer avituallament, que consistia en un ampli i confortable bidó de 5 litres d'aigua, si, si, molt se varen queixar, però que be que va vindré, ja que no va quedar ni gota, "mamone". Des de allà cap a Fitor, això si provant per tots els racons fins que varem trobar la pujadeta del dia, molt maca i plena de pedres com li agraden a nen Pep, cap a dalt i una vagada a dalt cap a baix i després desvio a la dreta i cap a dalt, en aquest moments molts es preguntaven si havia fet be en vindré ja que les cames començaven a parlar soles. Amb tot això, encarà varem trobar un corriol super guapo de la curse de Calonge, que ens va fer divertir-nos una mica deixant la duresa de la sortida. A diferencia d'última, aquesta sortida a servit per anar agafant una mica de fondo, no tot te que ser corriols i corriols, collons.
Buscant l´ermita de Fitor, amb una nena molt maca que ens va fer una foto, un respir, una barreta, un dit al cul, i cap a casa, si, si, collons, cap a casa, mira que estem lluny, res, una altra vegada ens varen cardar la pujadeta del final de la curse de Calonge, que empinada ja te dic que es empinada, algun ja comença amb dos dies que la pujada a odiar-la de veritat. I fins el corriol de baixada super guapo fins Calonge, deu ni do, quina sortideta, sortien uns quaranta cinc mes o menys, i arribàvem, al segon avituallament, aquest, igual que el altre de ben parit, una altre garrafeta de cinc litres de aigua, que no se per que, no va quedar res, "que cosas". Seguint vorejant la riera de calonge, fins arribar al punt on pots pujar fins Sant Marc, aquí va ser on es va produir el primer amotinament i únic del dia, dels nou que érem, quatre varen volar cap a Sant Marc i es clar cap a casa, axis que ens varem quedar quatre, es clar que els comptes no en surten, per que falta un, aquest, que ja va dir abans de la sortida que s'aniria abans, "pos eso" va marchar molt mes abans, cosa que jo no em vaig donar ni conta, però "güeno". Ala prosseguim, que ens cardarem ara pel cos, tirem cap a la castanyeda, ole, ole, ole, dit i fet, xino xano, cap a la castanyeda, collonsssssssss!!! si, si, i abans de arribar girem a Can Riera i agafem la pujada del Tabacs, que no es que tinguis que deixar de fumar, si no que es refereix al anima let del collons, que al estiu te fa corre mes del conte. Una vegada a dalt de Romanya, en Pipo va perdré les ulleres, agafant la flor de l'arboç, (madroños), es va posar fins al cul, tant que va perdré les ulleres, ens varem adonar quasi-be a un kilòmetre del pues-to on pen sabem que las havia perdut, varem tornar i per sort les varem trobar, ja que edemes no son del decatlon si no unes put.s oklei dels collons.
Amb tot això, uns metres mes endavant, trobarem un pobre avi que va caure en vici, si, si, edemes el home que ja era atès per unes altres persones, va tenir que trucar a la ambulància i tot, ja que patia mal a un costat de la cama, quasi-be a la part del maluc, pobre, varem esperar i el varem recolzar una mica, ajudant a que la ambulància arribes a pues-to, ja que es trobava, a un camine't una mica difícil de trobar, però els escoleteros, amb forces, portaren la ambulància a pues-to, plas, plas, plas. Comiat i cap a a buscar el corriols del pollastre, ben divertits i amb sorpresa d´en Nava que es va equivocar i va trobar un camí super racing i espectacular enllaçant un final de sortida espectacular.
Al carril bici, amb 60 kilòmetres espectaculars, durs i plens de satisfacció, cadascú cap a casa, al arribar dutxe i una mica de menjar, a la tarda, mes de un li va dir a la dona que sortís sola, ja que el ulls feien enllumenades de encreuament, o sigui "semàfors" jeje, un plaer, explicar aquest rotllo patatero, però cinc hores pedalant i sis de sortida total, donen per això i mes.
Pd.- No me se explicar mejor, pero tengo que ir practicando mi Catalán ya que soc nascut a Sant Gregori el poble amb mes habitants als anys 60 poder del mont, y por eso, como Catalan me debo alguna crónica, ok, pos ala, que te la pique un mono con la mano izquierda, kietorrrrrrrrrr!!!! Collonsssss!!!
La foto, quan me la pasi en Pipo.
